Esquerra

A 10 anys del 15M

Un balanç i una hipòtesi per a l’esquerra davant la nova crisi

Una dècada després, entrem en una nova crisi econòmica i política. Aprendre d'aquell cicle social i polític per a construir una esquerra que superi la fallida dels qui van actuar de desviament del 15M.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

diumenge 16 de maig| edició del dia

“No som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Després d’aquest lema van sortir als carrers, fa ara 10 anys, uns quants milers de joves en les principals ciutats de tot l’Estat. La manifestació, impulsada des de les xarxes socials, va tenir un cert èxit de convocatòria en la tarda del diumenge 15 de maig. Però ningú va preveure el que anava a deslligar-se en els dies i setmanes següents.

Quan la joventut actua de caixa de ressonància de profunds malestars socials

Es venia de més de 2 anys de la pitjor crisi econòmica de tota l’etapa democràtica, amb una desocupació que ja passava del 20%, i del 47% entre els menors de 25 anys. Després d’aprovar avals per valor de 100 mil milions d’euros per al primer rescat de la banca, el govern de Zapatero havia baixat el salari als funcionaris i iniciat la primera tanda d’ajustos. Una reforma laboral que abaratia i liberalitzava encara més l’acomiadament, havia estat contestada amb la vaga general del 29S de 2010. Però uns mesos més tard, al gener de 2011, les cúpules burocràtiques de CCOO i UGT havien segellat de nou la pau social signant un “pensionazo” que va augmentar l’edat de jubilació als 67 anys. Només en aquest any, el nombre de famílies desnonades anava a ascendir a 60 mil.

Malgrat aquest panorama, fins a aquest moment la resposta social era encara feble. El rol còmplice de la burocràcia sindical, convertida en el principal bomber del règim, era clau per a entendre això. El moviment per l’habitatge havia començat a entrar en escena i algunes protestes de treballadors públics, com una important manifestació dels sanitaris catalans, van precedir aquella jornada. No obstant això, el malestar amb la situació, amb els efectes de la crisi i les polítiques de rescat dels capitalistes, a costa dels sectors populars, s’estava convertint gairebé en un nou sentit comú.

Això és el que van expressar les manifestacions d’aquell diumenge. La joventut anticipava el terratrèmol que venia. El govern del PSOE, que fins al seu gir ajustador en 2010 es continuava venent també com el “més progressista de la història”, va respondre a la més important, la de Madrid, amb una brutal repressió policial. Carreras, càrregues, ferits i detinguts. La resposta d’aquelles joves va ser la d’acampar aquesta nit a la porta del Sol per la llibertat de les i els detinguts. S’aconseguiria l’endemà, però la metxa ja s’havia encès.

Un profund rebuig a les polítiques neoliberals i les seves democràcies per a rics

En pocs dies les acampades s’estenien a places de tot l’Estat. Milers de joves pernoctaven i es reunien en una sort d’assemblea permanent que va donar curs a múltiples qüestionaments al statu quo i als consensos del 78. Començava a obrir-se un camí cap a una profunda crisi de règim i amb ella algunes “noves maneres de pensar”.

El 15M s’inspirava i tenia al seu torn ressons i ressonàncies en altres processos internacionals. El 2011 havia començat amb la caiguda de Ben Alí a Tunísia. El crit de “el poble vol enderrocar el règim” es va estendre pel món àrab. A Grècia, la plaça Sintagma vivia el seu particular moviment dels indignats que va catapultar un procés amb més de 30 vagues generals contra l’ajust. A Mèxic el moviment 132, a Xile la lluita per la universitat gratuïta o als EUA l’Ocupy Wall Street, van ser uns altres dels exemples de l’ascens juvenil que es vivia en un gran nombre de països.

Aquí, l’element més dinàmic i patent va ser una crisi de representació que tocava a tots els partits del règim. Tant a la dreta del PP, com al PSOE de Zapatero. També a la IU de Cayo Lara que, com abans la de Llamazares, havien servit de fidels socis parlamentaris del PSOE. Tant IU i com el PCE van respondre inicialment amb un fort sectarisme contra el moviment, molt especialment a Madrid on es trobaven completament integrats en la casta i van ser part de grans escàndols com el de les targetes black. Els partits nacionalistes de diferent signe van ser també objecte del “no ens representen”. A Catalunya CiU, al capdavant de l’ofensiva de retallades socials en tot l’Estat, va veure com la joventut de les places es desplaçava als voltants del Parlament per a intentar bloquejar-lo el dia que es discutia el major paquet d’ajustos. Artur Mas va haver d’acabar entrant en helicòpter.

Però no sols es qüestionava als partits. En les places es va començar a parlar del Règim del 78, del dret d’autodeterminació, a qüestionar una monarquia a la qual tot l’arc mediàtic rendia homenatge... i al costat d’aquestes demandes democràtiques, una gran quantitat de demandes socials que qüestionaven el rescat a la banca, el deute assumit amb ell, les retallades, els desnonaments, els tancaments i acomiadaments o la precarietat.

Les receptes neoliberals i les democràcies per a rics, de les quals el Règim del 78 no era més que la seva forma hispana, estaven en el punt de mira d’una nova generació a la qual, després de vendre-li el conte que era “la millor preparada de la història”, la condemnava a un futur en el qual viuria “pitjor que els seus pares”. Les places s’omplien d’estudiants, llicenciats i també joves treballadors precaris, i una porció gens menor de vells militants polítics i socials que es van reenganxar, molts després d’anys de desmobilització.

Els debats en la plaça, com estendre la indignació i conquistar l’agenda del 15M

La massivitat de les assemblees de les places va sorprendre a molts i va espantar a uns quants. Evitar que aquest fenònem juvenil commogués el conjunt del tauler social i polític va ser una tasca prioritària per als “Estats Majors” del règim.

Els mitjans de comunicació parlaven amablement d’aquests “joves idealistes”, però quan la seva acció s’orientava a enfrontar les polítiques d’ajustos i a qüestionar una democràcia al servei de les grans empreses -com va ser el cas del bloqueig del Parlament o un any més tard l’"Envolta el Congrés" a Madrid- una campanya de criminalització es deslligava sense pietat. Evitar que del moviment sortís un “full de ruta” independent, un programa que unís les reivindicacions democràtiques i socials i s’assemblés més a “el poble vol enderrocar el règim” de les primaveres àrabs, era crucial.

L’altre agent a intervenir conscientment va ser la burocràcia sindical de CCOO i UGT. Va saludar el moviment tard i des de la barrera, i va treballar perquè no hi hagués el més mínim contacte entre els joves de les places i les lluites en curs en infinitat d’empreses i el sector públic. Volien mantenir costi el que costi una pau social que portava a aquests conflictes a l’aïllament i de derrota en derrota des de 2008.

Des de les places es van proposar diferents alternatives per a superar aquests obstacles i desenvolupar el moviment. Una part, des d’una visió autonomista i alternativista, va voler convertir les acampades i altres experiències socials, en petites “illes” on poder resoldre amb els nostres propis mitjans els grans problemes socials. Una línia que portava a abandonar, per impossible, qualsevol enfrontament directe amb el govern i el règim.

Una altra, que va acabar sent la dominant i a la qual es van sumar la gairebé totalitat dels grups de l’extrema esquerra, pretenia articular un programa de demandes mínimes d’una banda, amb altres més generals, com l’exigència d’obertura un procés constituent. El “full de ruta” per a aconseguir-les passava per una suma de moviments socials que aconseguissin pressionar als poders constituïts. Una línia que, com es va veure més endavant, esgotat el cicle de mobilitzacions socials, anava a tenir la seva continuïtat en la conformació de propostes polític-electorals amb un programa de reformes i gestió de l’Estat capitalista.

Finalment, alguns, com els que llavors militàvem a Classe contra Classe – l’actual CRT – barallem perquè el moviment plantegés un programa que unís les demandes democràtiques i socials, lligat a un programa perquè la crisi la paguessin els capitalistes i a la lluita per processos constituents impostos per mitjà de la mobilització social. Enfront de la visió de sumatòria de moviments, defensàvem que era capital aconseguir “portar la indignació als centres de treball”, i aconseguir que el “no ens representen” es dirigís també cap a les direccions burocràtiques dels sindicats. Des de la nostra modestes forces, en les places vam ser part de les comissions que anaven a donar suport a les lluites obreres o organitzaven trobades de coordinació d’aquestes. Sense aconseguir sumar a la classe treballadora a aquesta lluita en un lloc central, qualsevol transformació social i democràtica anava a ser impossible o liquada pel mateix règim i els seus agents.

L’extrema esquerra, entre la “il·lusió social” i el compromís amb un nou reformisme

El que va seguir a aquest mes llarg d’acampades i assemblees excedeix de poder abordar-lo en un sol article. Els següents mesos la indignació es va estendre i va diversificar en múltiples formes. El moviment contra els desnonaments; en les universitats el curs 2011-12 es van reactivar assemblees i processos com la lluita contra el “tasazo” a Catalunya; les marees de les treballadores de l’educació, la sanitat i altres sectors públics, al costat dels usuaris; lluites contra acomiadaments i tancaments en desenes d’empreses; dues vagues generals contra la reforma laboral de Rajoy; la lluita minera i la seva marxa sobre Madrid a l’estiu del 2012...

El que podríem definir com una “il·lusió del social” va guanyar força en aquells mesos, però aviat va tocar sostre. La idea que el sosteniment en el temps de lluites parcials anaven a aconseguir parar els atacs, aconseguir torçar el braç als governs autonòmics i el central -des de novembre de 2012 en mans del PP amb majoria absoluta- i “democratitzar” el règim, es va anar mostrant cada vegada més utòpica. Més encara quan aquesta mateixa mobilització va continuar comptant amb les operacions de la burocràcia sindical per a evitar una entrada en escena de la classe treballadora, més enllà de les jornades puntuals de vaga de març i novembre, o lluites com la minera, que van ser conduïdes a derrotes sense pal·liatius.

Entre l’activisme del 15M, els moviments socials i l’extrema esquerra, va començar a debatre’s sobre quin projecte polític havia d’emergir de tot allò. Com disposar aquelles energies en el social per a una lluita política contra el govern, els seus partits i el règim.

La pel·lícula és per tots coneguda. D’aquells debats va acabar emergint Podemos al començament de 2014. La mateixa esquerra que havia encoratjat aquesta “il·lusió social”, ara s’adscrivia a una “il·lusió del polític” que absolutitzaba els límits d’allò social – acceptant resignadament que importants forces no s’havien deslligat, ni més ni menys que el moviment obrer, pel rol de la burocràcia, i que aconseguir-lo és part central de les baralles de l’esquerra – i acordaven un programa de reformes en clau humanitzadora del capitalisme i per mitjà de l’autoreforma del règim.

Aquests eren els vímets del Podemos dels orígens. Més enllà de discursos sobre “trencar el cadenat del 78” o “assaltar els cels”, Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, van deixar clar des del principi que pretenia refundar un nou consens -donant per trencat el del 78- sobre la base d’un retorn a un programa socialdemòcrata i algun tipus de reforma constitucional. Després del seu èxit en les europees i en plena abdicació de Joan Carles I, van aclarir que no venien a qüestionar la Monarquia, a Vistalegre es van desprendre de tota demanda social o democràtica que pogués espantar a l’establishment, van deixar de parlar de la casta per a pregar la seva entrada en Moncloa ja en 2015, abans havien donat l’esquena a la consulta del 14N a Catalunya i farien el mateix amb el 1-O en 2017...

Grups com a Anticapitalistes van jugar un paper de central a posar en marxa aquest projecte. Encara amb crítiques parcials als aspectes més moderats de la direcció d’Iglesias, van assumir el gruix d’aquest “full de ruta” fins a l’entrada en el govern amb el PSOE en 2020, quan van trencar.

Hi havia alternativa? N’hi havia. Fins i tot a nivell internacional hi havia exemples radicalment diferents a l’auge del neo-reformisme que prenia a Syriza com a mirall, i que s’anava a convertir en l’aplicadora del memoràndum de la UE a Grècia. A l’Argentina, des de 2011, diversos grups de l’extrema esquerra trotskista – el PO, IS i el PTS, el grup germà del CRT- havien conformat el Frente de Izquierda y de los Trabajadores (FIT). Un front electoral basat en un programa anticapitalista i d’independència de classe, que des de llavors ve posant les seves posicions institucionals al servei, no de la gestió de l’Estat capitalista, sinó de l’enfortiment de la capacitat de mobilització i autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars.

A l’Estat espanyol, a la “il·lusió social” es podia haver donat una resposta en aquest sentit. Per aquesta línia barallem a contracorrent grups com a Classe contra Classe. Per un agrupament que treballés des d’aquest moment per a oferir una alternativa des de l’esquerra revolucionària, a la fallida anunciada del neo-reformisme que aspirava a emular a Tsipras. En 2016 impulsem la plataforma No Hi ha Temps Que Perdre, al costat d’Esquerra Anticapitalista Revolucionària. No obstant això, una combinació, de part d’aquest altre grup, de sectarisme i de conformar-se amb quedar-se en el terreny social, va fer impossible que pogués avançar. Per la seva part Anticapitalistes, com la major part de l’extrema esquerra espanyola -incloent grups avui ja desapareguts -, van optar per la subordinació política i organitzativa a Podemos, alguna cosa que anava en la línia oposada a la de tractar de constituir un nucli alternatiu al neo-reformisme des de l’esquerra revolucionària.

L’altra il·lusió catalana, el “*procesismo”

A Catalunya l’emergència de la qüestió catalana en la Diada de 2012 va fer que, més ràpid que en cap altre lloc, la crisi oberta amb el 15M es transformés en un gran moviment democràtic que desafiava al Règim del 78 en un dels seus pilars, la unitat territorial.

La “il·lusió del polític” a la catalana va prendre uns vímets particulars. Al capdavant del procés es van col·locar la vella casta pujolista, en col·laboració amb ERC. Aconseguien d’una banda recompondre’s dels efectes de la crisi de representació que els havia posat en la diana, i al seu torn desviar un potent moviment cap a una via de mobilitzacions simbòliques, negociacions amb l’Estat -que no arribarien a res- i deslligar la lluita pel dret a decidir de les grans demandes socials que es venien expressant en els mesos anteriors.

Aquesta operació va poder realitzar-se amb poca resistència gràcies a la col·laboració de la CUP. Aquesta formació, que havia capitalitzat bona part de la indignació especialment de sectors juvenils, va optar per una política de col·laboració amb els partits processistes que va afavorir aquesta escissió entre el democràtic i les reivindicacions socials. L’extrema esquerra catalana es va subordinar a aquest particular full de ruta de “la mà estesa”, la qual cosa va fer que en tot aquest temps el camp social i la lluita per l’autodeterminació anessin per vies paral·leles.

Algunes veus barallem en una altra direcció. Vincular la lluita per l’autodeterminació amb un programa que resolgués els grans problemes socials. Això implicava apostar per la més absoluta independència política dels partits processistes, i el desenvolupament de la lluita de classes contra el seu govern ajustador. Solament així la classe treballadora podria ser sumada a la lluita pel dret a decidir, aconseguir que participés amb els seus propis mètodes i treballar per una alternativa a la direcció claudicant des de l’esquerra i la classe treballadora.

En 2017, el moment més àlgid del procés, va posar en evidència aquest taló d’Aquil·les. Al referèndum de l’1O li va seguir l’enorme vaga del 3O, que va mostrar al mateix temps el potencial de foc que pot tenir la classe treballadora en una lluita democràtica com aquesta, però també que l’esquerra anticapitalista, començant per la CUP, no s’havia preparat per a tirar endavant una mobilització d’aquest tipus, amb la classe obrera al centre, que enfrontés tant a la repressió de l’Estat com al rol claudicant de la direcció processista.

10 anys després, una altra crisi i una altra generació indignada

Aquest aniversari del 15M es produeix al cap d’un any de pandèmia que ha reobert i aprofundit algunes de les esquerdes que es van obrir llavors i que no s’han aconseguit tancar. En aquests anys s’han assajat diferents projectes de restauració. Des de l’encarnada per Rajoy i Felip VI amb el seu discurs del 3O, fins a la restauració “progressista” de la moció de censura primer o el govern de coalició després.

Cap d’elles ha tret a la Corona de la seva crisi, a pesar que segueix blindada. Cap ha tancat la qüestió catalana, a pesar que el moviment està en una clara reculada i la repressió no cessa. Cap ha estat capaç de generar un nou consens sobre el qual poder imposar totes les polítiques d’ajust que necessita el capitalisme espanyol per a sortir de la seva crisi i estancament, a la nostra costa.

Ni tan sols s’ha restablert un sistema de partits estable, que substitueixi amb èxit a la “bassa d’oli” del vell bipartidisme. Nous partits entren en crisis, com Cs o ara el mateix Podemos, uns altres emergeixen pel flanc extrem dret, com Vox. Hi ha promeses de relleu en el neo-reformisme, amb Más País, el PSOE venia recomponent-se i acaba de sofrir una maçada a Madrid, i el PP, en la conjuntura gaudeix de bona salut, però les tendències a la trumpanització cal veure quins efectes té...

No vivim encara un nou “no ens representen”, però ni molt menys la casta política -que incorpora ara per a molts als quals abans la denunciaven i avui són part del govern- compta amb l’aprovació entusiasta de la majoria. Fins i tot la casta catalana, que va gaudir de gran consens fins a 2017, està travessada per una crisi que posa en perill la governabilitat autonòmica, malgrat la seva majoria parlamentària.

Mentrestant, els efectes de la crisi econòmica es fan cada vegada més patents en forma de desocupació massiva, desnonaments, precarietat o les cues de la fam. El govern “més progressista de la història” ha donat autèntiques engrunes, mentre gestionava un paquet de rescat a les grans empreses amb 140 mil milions dels fons europeus. Ara, Calviño i Díaz, negocien amb Brussel·les els terminis del pròxim ajust, noves reformes laborals i de pensions. Tot recorda cada vegada més a Zapatero 2010.

El malestar social creix i té expressions diverses. La conflictivitat segueix en gran manera continguda per l’efecte pandèmic i el rol de les burocràcies sindicals, que continuen treballant per a mantenir les lluites contra ERO i acomiadaments aïllades, o segueix sense defensar als sectors més precaris de la classe treballadora.

No obstant això, és simptomàtic i encoratjador, que comencen a produir-se manifestacions de ràbia i descontentament entre la joventut. Les manifestacions per la llibertat de Hasél aquest hivern, especialment a Catalunya on es van prolongar durant 2 setmanes, o les protestes contra Vox en les campanyes electorals catalanes o madrilenyes, o abans a Madrid contra els confinaments de classe d’Ayuso, en aquests dies a Cornellà contra la mort d’un jove treballador... són símptomes, desiguals i potser encara moleculars, que una altra vegada les generacions més joves poden estar començar a actuar com aquesta caixa de ressonància de malestars socials molt profunds.

Molts dels qui avui protagonitzen aquestes protestes són nascuts a la fi del segle XX o començaments del XXI. Part de la mateixa generació que la joventut xilena que es mobilitza contra el règim hereu de Pinochet, molts dels qui estan en primera línia als EUA del Black Lives Matter o els que enfronten la repressió de Duc a Colòmbia. En el cas espanyol és a més una generació que no va viure el 15M, o només per televisió, per ser molt joves. Molts i moltes no van tenir mai il·lusió en Podemos o en el “procés” i els seus dirigents, els van conèixer ja integrats en Moncloa o en una reculada claudicant.

La recent trobada organitzada al començament de maig per Contracorrent, Pan y Rosas i la Xarxa de Precaris, que va reunir 150 joves, va ser també una petita expressió d’aquests fenòmens que recorren la joventut. Aquesta generació, així com les lluites que comencen a donar-se en empreses, sectors precaris o subcontractats o moviments com l’habitatge, estan cridats a jugar un paper molt important a tornar a trepitjar un tauler que, com en 2011, condemna a les grans majories a viure una nova reculada en drets socials i democràtics sense precedents.

La necessitat de posar en peus una esquerra revolucionària

El marc que deixa la pandèmia i en el qual es commemora aquest desè aniversari, troba a aquells projectes polítics que van tractar de capitalitzar-lo i desviar-lo en una situació de fallida política o reculada.

El cas més evident és Podemos. Va néixer qüestionant el rescat a la banca de Zapatero, i avui gestionen el major rescat a l’IBEX35 de tota la seva història; s’oposaven als ajustos i contrareformes, i avui la seva ministra de Treball les negocia a Brussel·les; denunciaven la Llei Mordassa i avui és part del govern que més l’ha aplicat; parlaven de trencar els cadenats del 78 i avui nega el dret a decidir dels catalans i avala des del Consell de Ministres el blindatge a la monarquia.

En el cas català, la CUP manté un perfil més a l’esquerra, sobretot en la denúncia del règim espanyol. No obstant això, el rumb moderat i governista que ve adoptant des de les eleccions del 14F, l’està transformant en una sort de partit d’Estat a la catalana. Les seves mediacions per a facilitar un govern entre ERC i JxCat -els padrins dels ajustos i de la claudicació del 2017- o el seu pacte de legislatura amb ERC -tota una llista de renúncies-, fa que, si no rectifica, pugui acabar en una posició molt similar a la de Bildu a Euskal Herria.

Des del CRT proposàvem a diverses organitzacions de l’extrema esquerra després de les eleccions madrilenyes, avançar a unir i coordinar esforços per a “debatre i definir un pla de reactivació i reforç social, que sigui capaç no sols de resistir la desmoralització que ha generat la fallida del neo-reformisme, sinó sobretot reprendre la iniciativa i generar noves esperances per a començar a recuperar el perdut”.

Això no ho plantegem com una volta al social per a quedar-nos a l’espera que surgeixi un nou projecte neo-reformista o de conciliació de classes. Menys encara una volta al social per ser part d’algun revival d’aquest tipus.

És el que sembla que volen continuar fent Anticapitalistes, a compte de la seva exploració d’acords amb Más País a Andalusia, i en la línia dels seus companys de l’antiga majoria del NPA francès que volen una aliança amb el soberanisme d’esquerra de Melenchon. Una via que només pot conduir a repetir els mateix errors de 2014, que van concloure amb el reforç de qui venia a tancar la “finestra d’oportunitat” del 15M, i al fet que la seva actual fallida estigui obrint-li les portes a l’extrema dreta.

La tasca estratègica avui és la construcció d’una alternativa política al neo-reformisme i a altres variants de conciliació de classes, que enforteixi un nucli revolucionari que es lluiti per un posar en peus un partit revolucionari de les i els treballadors.

Una tasca que no pot anar separada de discutir a partir de les lliçons que deixa aquesta dècada transcorreguda des del 15M. Ens preparem perquè l’esquerra revolucionària pugui superar a les diferents variants reformistes que voldran fer descarrilar els següents processos? O continuem fent la campanya electoral a aquestes variants, com va fer Esquerra Revolucionària amb Pablo Iglesias el 4M, promovent un “Podemos dels orígens” com defensa Anticapitalistes o sent part de la CUP encara quan es disposa a ser la "consellera sense cartera" d’ERC, com planteja Lluita Internacionalista.

El balanç d’aquesta dècada no es pot reduir al moviment en si que la va obrir, el 15M. Tampoc solament al rol que van jugar les direccions que van venir a desactivar-lo. És necessari també abordar la discussió sobre quin ha estat, i continua sent en molts casos, la política i la responsabilitat de l’extrema esquerra, de manera pública i al costat dels sectors que fan una experiència amb el neo-reformisme. Aquesta discusió és la que des del CRT creiem que ha d’obrir-se en el pròxim període, si volem fer passos a construir una esquerra revolucionària que es prepari per a processos com el que vivim en 2011 i altres molt més aguts.




temes relacionats

Esquerra   /    15M   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Pablo Iglesias   /    Podemos   /    PSOE   /    Catalunya

Comentaris

Comentar