Política Estat espanyol

Universitats: un 0 en la tornada segura a les aules

Setembre arriba amb nova activitat a les aules, transport públic ple de gom a gom i sobrecàrrega de treball. Els protocols adoptats pel ministre Castells, a més de no tenir en compte ni als treballadors ni a l'estudiantat, es recolzen en el model d'universitat neoliberal per a continuar aprofundint-lo.

dilluns 14 de setembre| edició del dia

Els protocols d’inici de curs en les universitats aprofundeixen la deterioració de l’ensenyament públic i naturalitzen les mancances d’un sistema desfinanciat. Uns protocols plens de generalitats, de testimoniatges “experts”, però on la paraula “innovació” oculta en els fets l’absència de mesures reals. Tota una campanya del Ministeri i rectorats que diuen fer de la necessitat virtut, però que acaben posant en risc la salut d’estudiants, treballadors i docents, al mateix temps que avancen en aprofundir la neo-liberalització de l’ensenyament i l’empitjorament de la seva qualitat. I per si quedaven dubtes, el Ministre Castells contínua defensant la implantació del model americà d’universitat i la intervenció de les empreses privades en els estudis.

Tots els protocols adoptats apunten al que s’anirà generalitzant l’educació a distància, com ja va ser assajat precàriament durant la quarantena, amb la introducció de nous recursos digitals que tractin de suplir algunes de les manques més superficials que va patir el final del curs anterior. Aquests nous recursos digitals aniran acompanyats d’una reorganització del calendari i els horaris; a les universitats tan sols s’acudirà per allò estrictament necessari, apostant per un model mixt, entre educació a distància i presencial.

Les mesures adoptades es poden resumir en: reduir la grandària dels grups, reduir l’afluència d’estudiants als campus, realitzar activitats formatives a distància en temps real i en diferit a través de plataformes electròniques, i escalonar els horaris d’entrada i sortida a les universitats; així com les esteses mesures d’ús de mascareta, gel hidro-alcohòlic, rentat de mans i distància de seguretat. A les xarxes socials els protocols i les indicacions del Ministeri d’Universitats han estat resumits pels estudiants en “què us poseu màscara i ventileu la classe”.

El protocol establert a la UAM, per exemple, afirma que queda prohibit tot tipus d’activitat en les zones enjardinades del campus. De fet, s’ha precintat tota la gespa. És a dir, es pot viatjar en un autobús, metro o rodalies ple de gom a gom d’estudiants i treballadors o estar a classe a 1,5 metres -després de reduir els 2 metres que van dir inicialment per falta de mitjans-, però al campus no es pot estar a la gespa portis o no mascareta.

Es redueixen, així mateix, la capacitat dels serveis de cafeteria i menjador en un 50% sense donar cap altra alternativa als estudiants, i fins i tot plantejant la possibilitat que el baix llindar de benefici porti a una absència del servei. Davant la inexistència d’espais on menjar, la universitat es renta les mans. També, per a evitar contagis, l’aforament de les biblioteques es redueix i romandran menys temps obertes. S’eliminen també serveis de préstec de portàtils i d’ordinadors d’ús públic, així com les sales de treball en grup.

S’endureixen fins a l’inassolible les condicions per al desenvolupament de tota activitat caracteritzada com a “aliena a l’activitat universitària” que pretengui desenvolupar-se en la universitat. Aquestes activitats alienes són bastant característiques de la vida universitària si entenem aquesta com alguna cosa més a signar la llista d’assistència, inclosa la possibilitat dels estudiants d’autoorganizar-se.

Entre les condicions per a poder sol·licitar l’ús d’un espai es te en compte l’elaborar un pla d’actuació i contingència per a evitar riscos de contagi que ha de ser avaluat per una comissió de tècnics, el servei de prevenció, un servei mèdic, recursos humans i direcció d’infraestructures. La universitat demana als seus estudiants el que ella no han estat capaç de realitzar durant totes les vacances d’estiu, perseguint amb això tota activitat estudiantil fora de les classes regulars. Un dels cartells institucionals que es poden veure pel campus de Cantoblanco diu “Grups estables, grups controlables”.

Es prohibeixen, en línia amb això, les “activitats espontànies (…) que suposin qualsevol tipus de celebració o aprofitament dels espais verds”. Limitar l’espai d’ús a l’aire lliure del campus és totalment contrari a les recomanacions sanitàries i no té una altra finalitat que impedir que els estudiants desenvolupin activitats extra-acadèmiques, una forma no tan subtil de dificultar la realització d’assemblees. Els protocols aposten per una universitat pública que sigui un lloc de trànsit amb un ensenyament semipresencial. A la universitat s’anirà, segons sembla, només a l’aula i de l’aula al tren. Les taxes, no obstant, romanen.

El paper dels consells d’estudiants davant tot això ha estat el de servir de corretja de transmissió de les ordres de rectorat, mantenint-les en secret durant la seva discussió, posteriorment rubricant-les sense crítica, i donant-li, finalment, aspecte d’acord. Tota mesura ha estat presa a esquena del conjunt dels estudiants. Com a colofó els protocols no dubten a afirmar demagògicament que “la presencialitat als campus i l’experiència universitària són valors essencials en l’aprenentatge dels estudiants i en la funció social de la universitat”. Una afirmació que contradiu tot el document.

Tota aquesta reducció de serveis es tracta de naturalitzar com una cosa inevitable, naturalitzant-se, alhora, el fet que les universitats no tractin d’habilitar nous espais o ampliar les instal·lacions ja precàries i insuficients abans de la pandèmia. Tots els protocols es basen en “anar fent amb el que ja hi ha”, mesures totes elles restrictives. Més enllà d’aquestes mesures cosmètiques serà un esforç inútil buscar en les mesures adoptades reformes profundes que realment donin solució a les manques que arrossega el sistema educatiu. Els protocols adoptats, lluny de suposar una transformació estructural del model educatiu neo-liberal, se secunden i aprofundeixen en les seves característiques principals, i fins i tot les enalteixen. El mateix ministre de UP, el senyor Castells, ja ha apuntat en diverses entrevistes a tenir com a referència de la seva política les universitats estatunidenques.

Universitats com la UAM afirmen que: “cal fer una planificació flexible que permeti adaptar-se amb rapidesa als canvis”. Aquesta exigència de flexibilitat, en part imposada per la pandèmia, no va lligada, no obstant això, a acabar amb el model d’universitat-empresa que té en el Pla Bolonya la seva principal bandera, sinó a sustentar-se en ell. Aquest model empresarial es basa, entre altres coses, en la generalització del treball precari per part de personal docent i investigador (professors associats, convidats, becaris, etc). Aquesta flexibilitat derivada de la pandèmia es recolzarà, per tant, en la flexibilitat laboral que ja existia prèviament, empitjorant la qualitat docent i investigadora de la universitat pública.

Els protocols adoptats no sols no qüestionen les condicions de treball de la universitat pública, sinó que també es reafirmen en les metodologies d’ensenyament pròpies del Pla Bolonya tan combatudes pel moviment estudiantil quan es va implementar, més que compatibles amb la digitalització de l’ensenyament costi el que costi, basant-se en criteris no pedagògics que condueixen a la deterioració, en molts casos, de l’educació presencial. Es dóna prioritat, per exemple, en mantenir el nombre d’hores d’activitats formatives previstes en les memòries de verificació, enfront de l’aprenentatge real dels alumnes. Criteris burocràtics que prevalen sobre els criteris educatius.

Amb la disjuntiva de quines activitats s’han de fer o no a l’aula succeeix el mateix, es prioritza aquelles activitats considerades de “major valor afegit”, quines són aquestes? Els exàmens són una d’elles. No obstant això, els exàmens no són presencials pel fet que siguin una eina eficaç de mesurament de l’aprenentatge dels alumnes, sinó per a evitar que es copiï. No hi ha una preocupació real perquè l’estudiant aprengui.

Gairebé sis mesos després de l’inici de la pandèmia i el tancament de tots els centres educatius, i a plena setmana del començament del curs escolar, docents, i estudiants s’indignen davant la inacció del Ministeri d’Universitats i el seu ministre Manuel Castells, així com de l’anti-democràtica presa de decisions de les universitats en l’elaboració dels protocols que, per molt que digui Castells, per descomptat no ha tingut en compte al conjunt del professorat, als treballadors no docents ni, per descomptat, a l’estudiantat.

De les primeres promeses del “govern més progressista de la història” de reducció dràstica de ràtios i augment de personal i espais no queda res. Menys serveis, “ventilar i posar-se màscara”. Setembre vindrà amb nova activitat a les aules, transport públic ple de gom a gom i una sobrecàrrega de treball per als docents que hauran d’atendre grups presencials i telemàtics.

És necessari l’increment dràstic de professionals contractats. Si els espais existents no són suficients, com succeeix en la majoria de les universitats, s’haurien d’intervenir tants espais públics i privats com sigui necessari i iniciar la construcció de noves instal·lacions. Tota la xarxa universitària ha de ser integrada en la xarxa pública i posada sota el control democràtic de docents, treballadors i estudiants.

Mesures així, al costat de la dotació d’EPIs, equipaments de prevenció i personal sanitari, són les úniques que poden reduir al mínim el risc que els centres educatius es converteixin en un vector expansiu del virus en les pròximes setmanes. Per a imposar aquestes i altres mesures és necessari organitzar-nos en assemblees on els i les estudiants, el professorat i el personal no docent discutim les mesures i reivindicacions, començant per les de gestió de la universitat però que estan lligades a la necessitat de reforçar la sanitat i els serveis públics de conjunt o discutir que el finançament ha de sortir d’un impost a les grans fortunes i no de les taxes i retallades.

Les convocatòries de vaga que es comencen a plantejar han d’estendre’s a tot l’Estat i coordinar la lluita de tots els nivells de l’educació per, a través d’assemblees virtuals i altres formes de coordinació, ser el punt de partida d’un pla de lluita en defensa de l’educació pública i per a què aquesta crisi no la paguem les famílies populars i treballadores.

Ets docent, estudiant o personal no docent, i vols contar la situació al teu centre?
Contacta amb nosaltres a [email protected] o a les nostres xarxes




temes relacionats

Manuel Castells   /    #Covid-19   /    Política Estat espanyol   /    Universitats públiques   /    Jovent   /    UAM   /    Educació en crisi   /    Educació pública   /    Treballadors de l’educació   /    Debat Educacional   /    Societat

Comentaris

Comentar